TDAH en adults: quan el diagnòstic arriba tard

Hi ha persones que arriben a la consulta amb quaranta, cinquanta o fins i tot seixanta anys i, per primera vegada, algú els explica per què han viscut com han viscut. El TDAH en adults és una realitat clínica ben documentada, però encara massa poc reconeguda.

El TDAH no desapareix amb l'edat

Durant molts anys es va creure que el TDAH era un trastorn exclusiu de la infància que es "curava" en arribar a l'adolescència. Avui sabem que això no és així. Entre el 60 i el 70% dels nens amb TDAH continuen presentant símptomes significatius a l'edat adulta, tot i que la forma com es manifesten canvia.

La hiperactivitat motora, tan visible en els nens, tendeix a reduir-se. Però la impulsivitat, les dificultats d'atenció, la desorganització i la gestió emocional problemàtica persisteixen — i en la vida adulta, amb les seves responsabilitats laborals, econòmiques i relacionals, les conseqüències poden ser molt més greus.

Com es manifesta el TDAH en l'edat adulta

El TDAH adult sovint no sembla el que la gent imagina. No és necessàriament una persona que no pot estar quieta. Pot ser algú que canvia de feina amb freqüència perquè perd l'interès, que sempre arriba tard, que comença molts projectes però en finalitza pocs, que oblida cites i compromisos importants, que té dificultats per gestionar les finances o que reacciona de forma desproporcionada davant de frustracions petites.

Moltes persones amb TDAH no diagnosticat han après a compensar les seves dificultats amb esforç extra, però el cost és alt: esgotament crònic, baixa autoestima i la sensació persistent de no arribar mai a tot.

Per què costa tant detectar-lo

Diverses raons expliquen el diagnòstic tardà. En primer lloc, durant dècades els criteris diagnòstics estaven pensats per a nens en edat escolar i no reflectien adequadament la presentació adulta. En segon lloc, molts adults amb TDAH han desenvolupat estratègies compensatòries que emmascaren les dificultats. I en tercer lloc, els símptomes sovint s'atribueixen a altres causes: "és que soc desorganitzat", "tinc molta feina", "soc ansiós".

El solapament amb altres trastorns —ansietat, depressió, trastorns del son— també complica el diagnòstic diferencial i requereix una avaluació neuropsicològica acurada.

Quin és el valor d'un diagnòstic tardà

Moltes persones que reben el diagnòstic en l'edat adulta descriuen el moment com alliberador. No perquè el diagnòstic resolgui els problemes, sinó perquè els dona un marc per entendre's. Anys de sentir-se "mandrosos", "irresponsables" o "incapaços" troben una explicació que no té a veure amb la falta de voluntat.

A partir del diagnòstic es poden implementar estratègies concretes —tant psicològiques com, si escau, farmacològiques en coordinació amb psiquiatria— que milloren significativament el funcionament quotidià.

L'avaluació neuropsicològica, clau per al diagnòstic

El diagnòstic de TDAH en adults no es fa en una sola visita ni amb un simple qüestionari. Requereix una avaluació neuropsicològica que inclogui anamnesi detallada (historial de la infància, rendiment escolar, funcionament laboral i relacional), proves estandarditzades d'atenció, memòria de treball, velocitat de processament i funcions executives, i l'exclusió d'altres trastorns que puguin explicar els símptomes.